Dupond i Dupont

Vestits de negre, bombí i bastó, ambdós llueixen grans bigotis que els diferencien, ja que no són germans. Els Dupond i Dupont són l'element humorístic de les aventures de Tintín. Bé per les seves caigudes, o bé per les seves disfresses poc apropiades, aquests dos policies —cada cop més ineptes, però més divertits— no fan més que provocar-nos el riure vinyeta rere vinyeta.
Encara que no ho sembli, els Dupondt són els personatges que, després d'en Tintín i en Milú, han aparegut en més ocasions en les aventures del reporter, i són els seus amics més antics.
Per aquells que tenen dubtes, per diferenciar als dos policies ens hem de fixar en els seus bigotis, que llueixen des de la més tendra infància. Mentre que en Dupont, amb T, porta el bigoti caragolat amunt, en Dupond, amb D, el porta completament recte.
En principi, els dos policies van ser presentats sense nom i inicialment enemistats amb en Tintín, però el pas del temps i el desig dels lectors, va portar que aquests «astuts» agents de la llei esdevinguessin els primers personatges en acompanyar a en Tintín en les seves aventures. Encara que la seva primera aparició és a Els cigars del faraó, quan es va refer Tintín al Congo, i es va passar a color, Hergé va fer aparèixer als dos policies en l'escena inicial a l'andana del tren.
El seu aspecte és, sense cap mena de dubte, inspirat pels clàssics de l'humor del cinema, Charles Chaplin i Oliver i Hardy, són els referents més evidents, però el que no sap el lector és que la verdadera arrel dels Dupondt està molt més a prop de la vida d'Hergé. El seu pare, Alexis, i el seu oncle, Léon, eren bessons i acostumaven a anar vestits iguals, portant bombí i bastó, i fent servir una expressió que ha passat a la història de les cites cèlebres, «jo encara diria més...!».
En Dupond i en Dupont, malgrat ser eterns secundaris, són una peça vital de l'univers tintinià, ja que sense ells el grau d'humor que té la serie desapareixeria, fent d'aquestes aventures més serioses i no tan entretingudes.

Primera aparició: Els cigars del faraó (1934,  1955)