Tintín al Tibet

Tintín i els seus amics estan passant uns agradables dies a un hotel de muntanya, mentre el reporter aprofita per fer excursions encara que en Milú no ho gaudeix gaire, el capità i el professor descansen llegint el diari. Un dia, una de les noticies és que un avió s'ha estavellat a l'Himàlaia. En principi això no suposa res, però poc després en Tintín rep una carta on descobreix que en Xang, el seu amic xinès, anirà a visitar-lo. Tot va bé fins que el reporter té la premonició que en Xang anava en l'avió estavellat, i que encara és viu. Malgrat tots els contres exposats pel capità, en Tintín emprèn un viatge de rescat al cel del món, guiat, tan sols, pel sentiment que en Xang es viu, però no hi anirà sol, en Haddock acabarà per acompanyar-lo.
Aquest àlbum, junt amb El tresor de Rackham el Roig, és l'únic on en Tintín no ha de fer front a cap tipus d'enemic, això es pel fet que Hergé el va realitzar com una teràpia. Greument afeblit pels nervis i les tensions provocades per l'excés de feina i el divorci de la seva primera esposa. Encara que els metges li van recomanar abandonar al reporter, Hergé es va dedicar a crear l'aventura més personal, recuperant un personatge tan important per a Tintín com és en Xang. L'aventura és plena de demostracions d'amistat, per una en Tintín que no dubta en anar a buscar el seu amic, en Haddock que no dubta en fer l'esforç d'ajudar al reporter, així com l'esforç d'en Tharkey per ajudar als dos protagonistes. A més potser és una de les aventures més sentimentals de la col·lecció, amb moments tan profunds com la troballa d'un osset de peluix, o quan en Tintín plora, fet que no es repetia des de El Lotus Blau.

Un cop publicat, Tintín al Tibet va passar a ser el preferit d'Hergé, així com el de molts aficionats de Tintín d'arreu del món, portant-lo a ser escollida la millor aventura gràfica en francès, així com rebre el premi de la Llum de la Veritat, atorgat pel Dalai Lama, per ser un primer pas, per a moltes persones, en l'acostament a la cultura i la tradició del Tibet.
Malgrat ser el més introspectiu, el més sentimental i, inclús, el més trist, Hergé no deixa d'omplir les pàgines amb els acudits i les situacions tan clàssiques de les aventures de Tintín. Sens dubte, una peça mestra.