Les joies de la Castafiore

El Capità Haddock gaudeix de la tranquil·litat de la seva terra, passejant pel bosc, fins que arriba a un abocador, on veu que un grup de gitanos que malviuen, els ofereix que s'instal·lin a les seves terres. Però la tranquil·litat del capità durarà poc, ja que la gran cantant italiana, Bianca Castafiore, s'autoinvita a passar uns dies al Castell del Molí. Quan arriba li fa un regal al capità, un lloro que no calla, a més darrere la cantant apareix un exèrcit de periodistes que envaeix el castell, i per acabar-ho d'adobar, la cantant està sempre està pendent de les seves joies, fins que realment les roben, patint, sobretot, per la més valuosa. La preciosa maragda de la Castafiore ha desaparegut, els principals sospitosos són els gitanos que hi ha acampats dins la finca del Castell del Molí, però les peces no encaixen i en Tintín vol esbrinar que està succeint a cal capità, i comptarà amb la inestimable ajuda dels Dupontd. Tot això sense parlar de l'esglaó que està trencat i el senyor Burrull, el paleta, no hi ha manera que vagi a arreglar-lo.
La peculiaritat d'aquesta aventura és que en realitat no és una aventura, o no ho és tal com ens l'havia presentat fins ara Hergé. En aquesta ocasió, en Tintín i els seus amics no viatgen a un país llunyà, darrere dels fets no hi ha cap conflicte internacional, ni cap banda criminal, ni tan sols hi ha autèntics malvats, encara que Hergé aconsegueixi fer-nos-ho creure en totes les pàgines. En aquesta ocasió els grans conflictes són substituïts per un misteri casolà, en el que el mateix autor ridiculitza el seu univers fent que els seus personatges facin créixer petites pistes i intentin convertir-les en grans conspiracions.
Aquest volum està ple de paròdies, el cas del paleta, el senyor Burrull, era un paleta que coneixia Hergé, de nom real Isidore Boullu. Els dos periodistes del Paris-Flash, Joan-Llop de la Flota i Walter Rizotto, estan inspirats en dos grans periodistes d'aquella época del Paris-Match, Philippe de Baleine i Willy Rizzo. Sense parlar, de la més que evident referència a Christian Dior, en el nom de Tristan Bior. En origen Hergé volia titular aquesta aventura com Déu del cel! Les meves joies, expressió que la Castafiore repeteix infinitat de vegades, però a l'editor de Casterman no li agradava i es va quedar amb el que ara tots coneixem.
Malgrat ésser tan diferent de les altres aventures, Les joies de la Castafiore té tots els elements que fan una aventura de Tintín, i, de la mateixa forma, no és un capítol per oblidar, ans al contrari, és per recordar i comprovar que Hergé era capaç de crear qualsevol tipus d'aventura.