Edicions clàssiques

Abans que les aventures de Tintín tinguessin aquest disseny tan clar i definit, així com aquests colors vius i plans, típics de l'estil de la línia clara, totes les aventures del periodista belga eren en blanc i negre. A més de Tintín al país dels soviets, l'única aventura que no ha sigut revisada, els àlbums de Tintín al Congo (1931), Tintín a Amèrica (1932), Els cigars del faraó (1934), El Lotus Blau (1935), L'orella escapçada (1937), L'illa negra (1938), El ceptre d'Ottokar (1939) i El cranc de les pinces d'or (1941), compten amb una edició en blanc i negre i una en color. Val a dir que, a excepció de petits canvis, les edicions originals i les acolorides, són absolutament iguals, per tant, aquestes edicions són expressament reeditades avui dia, exclusivament per tintinòlegs.


El canvi d'estil es va produir fruit de la col·laboració entre Hergé i Edgar P. Jacobs, el segon, després dels mals temps patits per Hergé a la postguerra, va ajudar al pare de Tintín a revisar i pintar les aventures per actualitzar-les i convertir-les en el que avui coneixem. Malgrat tot, sempre és un plaer poder gaudir de les obres originals d'Hergé, ja que a més de les vinyetes en blanc i negre, a l'interior d'aquests albums s'inclouen aquarel·les originals d'Hergé.